Estic més que orgullosa de compartir nom amb la noia més encantadora de la classe de la Jenn. A part de l’evident (és guapíssima i molt molt alta) i que és molt intel·ligent, és humil i considerada cap als seus companys, trets que tristament no proliferen gaire entre els alumnes més capacitats. També forma part del nostre Project Woman. Una preciositat en tots els sentits.
Un altre llibre.
M’agradaria recomanar l’últim llibre que he llegit en el meu estimat Kindle i que em va recomanar la Jenn: Please Look After Mom, de Kyung-sook Shin (aquí teniu les ressenyes d’Amazon). També està traduït al castellà i aquí el podeu comprar per la fnac.
És un llibre intens, trist però no dels que considero “destructius”. Explica una història molt maca i certament fa reflexionar. Tot comença amb la desaparició d’una senyora de 69 anys, mare de quatre fills. És la història de les diferents maneres com reaccionen els membres de la família després d’aquest esdeveniment i està ple d’emocions i de lliçons molt colpidores. Un altre títol per la història podria ser “no saps el que tens fins que ho perds”. Una indubtable oda a les mares i una manera d’aprendre coses sobre una cara diferent de Corea, segurament desconeguda per la majoria. Un llibre diferent. Al final de llegir-lo et fa venir ganes de dir “T’estimo” o “Perdona” a qualsevol amic o familiar. Llegiu-lo!
Vaig a pensar quin llibre puc llegir ara!
Hola juny!
Així de preciós (poca broma, encara que la foto l’hagi feta amb el mòbil) s’ha despertat l’1 de juny a Helong.
Fa dies que per algun motiu (jo penso que és la calor inhumana) no dormo gaire bé i em llevo molt aviat, però avui no m’ha fet res que poc després de les sis em trobés amb aquest matí tan maco! Com es pot veure a la part esquerra de la foto, estan movent terres per construir una fàbrica. Penso que aquest paisatge té els dies comptats, així que sempre que puc me’l miro. Especialment quan em rento les dents a la cuina. Com que no hi ha mirall, mirar el paisatge és una bona alternativa.
Aquests dies que em llevo tan d’hora doncs, després d’esmorzar (sagrat) i mirar els diaris una estona me’n vaig cap a l’oficina (al costat de les classes) i persegueixo els meus alumnes perquè llegeixin les paraules del vocabulari, trossos del llibre o perquè facin els deures. Els persegueixo abans de començar classes, a quarts de vuit, i després de classes, sovint fins les sis de la tarda. No m’estranya que tinguin ganes de perdre’m de vista…
Avui m’he adonat que una noia l’Amanda, ha deixat els estudis. Això és el dolent de tenir més de setanta alumnes en una classe aquí. Falten dos dies, et penses que estan malalts, i un cop preguntes què passa que no venen, et contesta el noi que seu al davant seu dient que no vol estudiar, tal qual. El més fort és que l’Amanda, durant el primer semestre, era de les primeres de la classe en anglès. Les seves notes van anar baixant, i ara finalment ha desaparegut sense dir ni adéu. És el vuitè alumne que marxa des del setembre, quan vaig començar amb vuitanta. És molt frustrant per mi intentar explicar-los que deixar els estudis no és una bona idea tenint en compte que el meu xinès és de parvulari, que per ells és tan fàcil fer diners fent una altra cosa i que els pares molt sovint no donen suport a l’educació dels seus fills. Li desitjo el millor a l’Amanda.
No explico gaires coses sobre les classes perquè tot segueix bastant igual. Hi ha uns quants alumnes molt motivats, altres que van fent, i un bon grapat que no tenen remei però que com que aquest sistema és així, poden anar passant de curs i incordiant cada any. Em porto força bé amb els alumnes, tot i que a vegades cal dir que la confiança fa fàstic. Intento no ofendre’m quan em comenten com de patètic és el meu xinès o com no sóc gaire autoritària (intenta-ho sense parlar xinès), però la veritat és que són bons nens. Espero que la majoria segueixin a l’escola l’any que ve i amb ganes d’estudiar, no amb ganes de perjudicar l’educació dels altres distraient la classe.
Avui al matí quan m’he llevat he vist el nou anunci d’Estrella Damm. Sí, ja sé que el tema ja deu cansar, que parla d’estius idíl·lics que no passen a la vida real, però què vols que et digui, a mi m’ha emocionat. Crec que dins de Teach for China sóc la que té més dret a trobar a faltar la seva terra (Mallorca compta com la meva terra? Crec que en aquest cas sí) perquè mentre que els Fellows americans poden trobar a faltar molt el seu país, com a mínim el troben a faltar junts i poden compartir records de la infància, però jo no puc, per això m’ha fet tanta il·lusió veure el mediterrani, les festes majors i les nits de sopars a la fresca de l’anunci. Encara que la colla de joves extraordinàriament atractius no formen tanta part dels meus records… Juny em recorda sobretot a quan durant el parvulari i els primers cursos de primària arribaven les festes de Barris de Sant Sadurní i a l’escola ens preparàvem per anar al Rengle a la tarda, acabant a la Plaça de l’Ajuntament. M’encantava al migdia poder anar a casa, dutxar-me i posar-me un vestit nou que la meva àvia m’hauria comprat, i tornar cap a Sant Sadurní i anar de Rengle, tots els nens en parelles, agafadets de la mà, i recollir els confits, alguna vegada de mans del meu avi, que treballava a l’ajuntament. Fins i tot recordo veure la ginesta als marges de la carretera i pensar: “Aviat arribaran els Barris, i això vol dir que les vacances també arribaran aviat!”. Quins temps, aquells. Em sap greu no poder ser-hi aquest any per Barris, ni per Fires, però és el que hi ha. A la vinya i a l’hort no s’hi pot ser. I els bons records no me’ls treu ningú!
Apa doncs, que demà al matí tinc classe de repàs. Molt bon divendres i bon cap de setmana a tothom!
Perdó per la qualitat pèssima de la foto. És del dia abans que em treguessin el queixal del seny a Shenzhen. Vam tardar una estona considerable a trobar aquest pub, McCawleys, però com pot apreciar-se, va valdre la pena. El ZhongQuan va menjar-se DUES hamburgueses amb formatge i bacon com la de la foto. En aquell moment, encara no havia arribat la meva pizza. També vam acompanyar amb nachos i patates farcides…
L’endemà em vaig haver d’alimentar de sucs variats i iogurt. Molt trist.
Espero que entengueu que la meva situació em porta a una certa obsessió amb el menjar…
Visca! Un especial sobre Europa, educació i ocupació!
Me l’hauré d’anar “racionant”…
Virtudes y pecados de cinco colegios (El País)
Los sistemas educativos de cinco países vistos a través de los ojos de padres extranjeros.
Molt interessant article (o cinc articles en un) sobre l’educació de diversos països europeus (Itàlia, Regne Unit, França, Espanya i Alemanya) vista des de la perspectiva de pares que van emigrar a aquests països.
Realment a Espanya des del parvulari fem “amics per tota la vida”, però no sabia que no passava el mateix als altres països… per altra banda, no sé si estic gaire d’acord que el nivell a la secundària sigui tan alt aquí. Crec que seguim sent la riota d’Europa (i fem bastanta peneta a nivell mundial) pel que fa a nivell educatiu…
De totes maneres, els articles són interessants.
El verdadero fracaso escolar (Xavier Sala i Martín)
Un article de fa més d’un any i que per desgràcia no ha quedat gens obsolet.
No hi puc estar més d’acord.
(…)
El poder se halla en la sinceridad con que reconozcamos lo que deseamos para ser felices y con el valor para recorrer ese camino que siempre es arduo, pero lo que se consigue fácilmente es una felicidad de cotillón.
(…)
¿Cuáles son las herramientas mas útiles para afrontar la vida?
La honestidad para reconocer cuál es mi deseo, porque elijo hacer una cosa y no otra. Y no dejarse tentar por razonamientos fáciles del tipo “Dios lo quiso así”, “no soy un tipo con suerte”… Alguien dijo que el diablo tiene más cara de estúpido que de malo.
(…)
Hay que distinguir entre anhelo y deseo. Puede que anhele ser un gran escritor, pero si no escribo una línea entonces mis deseos van por otro lado. El deseo nos pone en marcha, es más fuerte que el anhelo, y requiere ser descubierto. Qué deseo es la pregunta esencial que todos debemos hacernos.
(…)
El amor es la elección de dos sujetos que no se necesitan pero se desean y se animan a construir una relación aceptando lo que no le gusta del otro. Es trabajo, y vale la pena.
Com que veig que hi ha un cert dèficit de fotos, penjo aquesta del divendres. Vam anar a un restaurant a sopar a Chaoyang per celebrar l’aniversari de l’Amber, que va fer 25 anys. Després, com ja és tradició (per desgràcia meva), vam anar al Karaoke, del qual els xinesos són molt fans. Com de costum, va ser bastant maratonià. Vam entrar a l’habitació a les nou del vespre i vam haver gairebé de treure la ZhanLi d’allà a les dues tocades de la nit. La meva companya d’habitació és realment molt cantarina… Jo a partir de la una ja no m’aguantava dreta, però el que s’ha de fer pel bé de l’equip…
A la foto, d’esquerra a dreta: Sara (és de l’organització, no és Fellow), Danwei (un altre Fellow de segon any d’una altra escola), Amber, jo, ZhongQuan, Jenn i ZhanLi. El Changhua no va poder venir!
"Los chinos trabajamos" Maodong Chen, 'Don Pin', empresario distribuidor para 4.138 negocios regentados por chinos en España
Estic seient en un Starbucks de Shenzhen acabant-me un senyor Frapuccino i picant pa que he comprat en un súper prèviament. És la bona vida. Demà al matí em treuran els punts i espero no haver de tornar a Shenzhen fins que torni a casa a l’estiu!
He estat mirant diaris i he trobat una entrevista molt interessant que feia mesos que esperava. Sóc conscient que aquesta experiència m’està radicalitzant molt. Sóc la primera que quan toca (drets humans, medi ambient, i més) critica aquest país, però evidentment si no hi hagués coses que m’agraden no estaria aquí fent el que faig i vivint com visc. Vaig a procedir a fer ús de la llibertat d’expressió comentant alguns punts del que diu “Don Pin”.
¿No nota la recesión?
Lo que notamos es que querríamos trabajar y ganar más. Es una pena que nos impidan abrir los domingos y ampliar horarios. Eso perjudica al cliente, que se queda sin poder comprar pan caliente o cerveza fría a cualquier hora. Y nos perjudica a nosotros, que queremos servírsela al cliente. Y perjudica a todos, porque ese dinero, que serían más impuestos y más riqueza, no se mueve.
Aquest és efectivament el pensament de la majoria de xinesos. Si el client vol comprar el cap de setmana també, doncs obrim el cap de setmana també, està claríssim, el mercat és el mercat. Però clar, a Espanya hi ha normes… Està bé que la gent pugui descansar, però si s’ha d’aixecar el país, no veig malament que els botiguers poguessin obrir en cap de setmana si ho creuen necessari, potser de manera temporal durant uns mesos. No? Estar clar que tots hem de sacrificar una mica si volem tirar endavant. Els xinesos d’això en saben una estona.
¿Sus hijos querrán trabajar igual?
La ambición china es la de trabajar más que tus padres para ser mejor que ellos. La española es vivir mejor que tus padres.
Que els xinesos estan obsessionants en tirar endavant està claríssim, i aquí ho veig constantment. A vegades penso que el fi no justifica els mitjans, però que són màquines de treballar és veritat. Pel que fa als espanyols, no sé si estic en posició de generalitzar però alguna cosa em diu que són més de viure millor que els pares que els xinesos. Jo mateixa prefereixo treballar menys i viure el que crec que és “millor”. Prefereixo qualitat de vida que zeros al meu compte. Ara mateix podria estar treballant en un banc cobrant moltes vegades més del que cobro, però per mi, viure “millor” és fer el que m’agrada, encara que cobri menys. Però prefereixo fer alguna cosa pels altres i aprendre. Un xinès si estés en la meva posició aniria de cap al banc, per guanyar més. El problema penso que és que aquí molts no entenen que generalment no es poden tenir les dues coses: guanyar molt i viure molt bé. És un tema cultural, crec jo, i no vull jutjar què és millor i què és pitjor, però el que està clar és que hem d’aprendre a adaptar-nos a les circumstàncies com ells.
¿Tiene algún secreto empresarial?
Abro un negocio y si me va mal, lo cierro y abro otro. Y entonces me esfuerzo más. No espero ayudas ni subvenciones.
Aquesta mentalitat m’agrada molt. No és bo tenir tanta por al fracàs. I això també és cultural. Els xinesos són molt més emprenedors que nosaltres. Fins i tot diria que nosaltres hem estat bastant “comodons” Per altra banda, però, ells també són molt més estalviadors, per això quan l’economia va malament segueixen podent demanar diners a familiars i amics, cosa que aquí ja sabem “no es dóna tant”. Llavors has d’anar al banc i la majoria de cops el banc diu “nanai”.
¿Y eso le parece que tiene futuro?
Ya iremos a mejor calidad, pero me gusta que tengamos las ideas claras: ahora precio, precio, precio. Los negocios con ideas claras, aunque no sean muchas, funcionan. Ya llegaremos poco a poco a competir con las grandes cadenas de supermercados.
Les idees clares. Tots els xinesos saben que competeixen amb el preu. No et queixis de la qualitat perquè ja saps què compres. Poc a poc, van creixent, i llavors van diversificant els seus negocis mentre coneixen més el client. Però comencen sense complicacions.
Al ritmo comunista de partido único.
Creo que está muy bien que los gobernantes chinos no dejen que América o Europa les diga lo que tienen que hacer. China es muy grande y no pueden ir demasiado deprisa: sería el caos. Hay que ir a su ritmo.
La Xina no té cap mena d’intenció d’assemblar-se a Europa o a Estats Units, encara que molts ho pensem. Jo mateixa ho he pensat moltes vegades i cada vegada entenc més que no. Això no treu que la Xina és una dictadura, i que per raons evidents no es vol assemblar als règims polítics occidentals, especialment quan econòmicament molts s’aguanten d’un fil. La veritat és que m’agradaria veure els resultats d’una hipotètica consulta els xinesos sobre quins règims polític i econòmic volen tenir.
¿No le gustaría llevar allí algo de aquí?
Decir con libertad lo que piensas es muy bueno. Aquí se puede; allí, no. Pero me gustaría también que en España tuvieran la continuidad de China en los grandes proyectos.
¿En qué sentido?
Aquí cada gobierno intenta deshacer lo que ha hecho el anterior: bueno o malo, sólo porque no lo han hecho ellos.
Trobo que els xinesos són molt pràctics. Un dret bastant imprescindible en la meva opinió com és el dret d’expressió “està molt bé”, però també està bé que el govern faci el que hagi de fer. A mi em sembla que molts xinesos renunciarien a la democràcia a canvi d’un govern “competent” en la resta de temes, especialment l’econòmic. No sé si puc dir “són així” o “hi estan acostumats”, però definitivament tenen una visió molt diferent que nosaltres.
Dit això i després d’haver-me menjat un pa sencer, continuaré el meu tour de supermercats (he d’importar coses per a la Jenn i per mi) i de llibreries.
Salut!
Em dic Maria Vallès, tinc 23 anys, vaig néixer al Penedès i he estudiat Administració i Direcció d'Empreses a ESADE. He triat començar la meva vida laboral participant a l'organització Teach for China, és a dir, ensenyant anglès a nens a la Xina rural. Aquest blog és una mena de diari de les meves experiències en aquesta aventura que va començar el juliol del 2011 hores després de la meva graduació i que ha de durar 2 anys.
El perquè del nom del blog? Perquè crec en la filosofia del "tot ho farem", altrament conegut com "que en farem, de coses!", és a dir, sóc optimista, i molt motivada.
Sovint penjo vídeos i articles que m'interessen. Les opinions són meves només. M'agrada saber altres opinions, o sigui que no deixeu de comentar quan us vingui de gust.
Benvinguts!
